El convent de la Mare de Déu dels Àngels és més conegut popularment amb el nom de convent de Sant Salvador per l’estada que va fer-hi el frare franciscà a mitjans de segle.

Es troba situat a llevant, a uns 2 quilòmetres del poble, al peu de la muntanya de Santa Bàrbara —abans tossal d’Horta.

No se saben amb certesa les funcions originàries del convent, però no es pot descartar la possibilitat que hagués compartit amb el castell d’Horta la qualitat de seu de la comanda. A part de ser un santuari marià, els templers eren molt devots de la Mare de Déu. També cal tenir present que molt a prop hi passava un important camí ramader o lligallo, documentat des dels temps medievals, que comunicava les terres interiors aragoneses i les pastures del Baix Ebre.

El convent està constituït per un grup d’edificis de cronologies diverses (XIII-XVII), situat al voltant d’un claustre renaixentista. De l’església, les quatre últimes seccions amb l’absis són construccions dels temps dels templers (segle XIII) —hom creu que és l’última construcció que fan els templers a Catalunya abans de la seva abolició—, mentre que la façana (atri) i el primer tram (cor) pertanyen a la meitat del s. XV, i per tant són construïts en època hospitalera. La resta del convent es va construir durant l’estada franciscana (XVI-XIX); l’única peça que ens ha arribat d’aquest període, en molt mal estat de conservació, és el claustre renaixentista, construït al segle XVI.

Arquitectura

La part de l’església que correspon a l’època del Temple és d’una sola nau rectangular, amb absis semicircular, més estret que la nau i amb contraforts. La planta està dividida en cinc trams rectangulars per arcs de diafragma apuntats coincidents amb els contraforts. Al mig d’aquests trams hi ha finestres altes de doble esplandit i arc de mig punt diafragmat. L’absis va presidit per un arc triomfal, de mig punt, bastant més baix que els de la nau, cosa que permet foradar l’extradós amb un òcul. La volta de l’absis és el clàssic quadrant d’esfera romànic nervat a la manera provençal, poc habitual a Catalunya. Al costat de l’epístola hi ha una porta amb arc escarser cap a l’interior i de mig punt cap a l’exterior, que de ben segur devia ser la porta primitiva de l’església i que en l’època franciscana es degué utilitzar per accedir al claustre. Aquesta part de l’església està considerada per alguns estudiosos com l’element arquitectònic religiós més important de l’orde del Temple a Catalunya. L’estudiós Joan Fuguet ens apunta que l’església de Santa Maria dels Àngels, abans de ser allargassada en les etapes posteriors als templers, tenia unes dimensions de 15 m de llarg per 9 m d’ample, mides que es corresponen amb les d’altres construccions templeres, i que aquesta proporció representa un càlcul de la secció àuria.

Ampliacions

El 1313 és abolida l’orde del Temple a Catalunya, i el 1317 tots els seus béns passen a propietat de l’orde de l’Hospital, entre ells els de la comanda d’Horta. Sembla que durant molt de temps l’església va ser regentada per capellans seculars, els quals hi celebraven la missa molt sovint. És en aquest període, que comprèn des de mitjans del segle XIV fins a part del XV, quan el convent creix ampliant-se pel sector occidental i es construeix l’altar i l’atri. Els materials utilitzats en aquesta ampliació són els mateixos que els de l’església templera, i es tingué molta cura de seguir l’estil marcat per l’obra primitiva. També és dintre d’aquesta època, el 1401, quan s’encarrega al pintor domiciliat a València, Pere Nicolau, que realitzi un retaule destinat a l’església de Santa Maria d’Orta, que era el nom que rebia originàriament l’actual l’església dels Àngels.

El Cor

El cor ocupa el primer tram del temple. Està cobert amb una volta de creueria; el pis descansa sobre un embigat, i aquest en permòdols i en un arc escarser. En la seva paret de ponent —frontispici— hi ha un òcul que dóna llum a l’interior. L’accés al cor es realitza per una escala de caragol amb ànima, que també en porta al nivell superior, on es troba un petit campanar d’espadanya.

L’Atri

L’atri és espaiós; per accedir-hi des de l’exterior s’han de pujar 36 esglaons.

Consta de dos trams dividits per un arc de diafragma, és de planta quadrada i el que més hi destaca és la portalada que dóna l’accés al temple, que té dotze arquivoltes ogivals de secció lobulada. Hi ha amples arcades que s’obren als costats meridional i septentrional; a la part meridional hi ha un sarcòfag, i a la septentrional, dos, tots ells situats al damunt d’un ample mur que tanca part dels dos costats. Un altre sarcòfag es troba situat a la dreta de la porta d’accés al temple. Hi ha una part que està tapada per la porta que donava accés a les cel·les del convent; per la inscripció i la iconografia representada es creu que podria ser la sepultura de Bernat d’Alguaire, fill d’Horta, que va ser el primer mestre d’obres de la catedral de Tortosa.

Història

El magistrat d’Horta, perquè el santuari estigués més ben atès, va cridar els franciscans. Sembla que aquests van anar-hi pels voltants de l’any 1517. Els frares no s’hi van estar gaire temps, i no se sap per què van marxar, i el convent va quedar una altra vegada abandonat. Davant d’això, els governants d’Horta, aprofitant l’estada de Carles I a Montsó, on estaven reunides les Corts catalanes, van acudir a ell perquè intercedís davant el provincial dels franciscans i aquests tornessin a Horta, i així va ser. La data exacta de la seva tornada no se sap, però es dedueix que si les Corts van ser el 1542, cap al 1543 els franciscans ja tornaven a habitar el convent, els quals li van posar la denominació franciscana de Nostra Senyora dels Àngels. D’aquesta manera s’inicia un període de presència franciscana que duraria fins al 1835: en total, uns 292 anys. El fet més significatiu de tota aquesta etapa és la presència del llec franciscà Salvador Pladevall, conegut avui en dia com a sant Salvador d’Horta.

L’estada de sant Salvador va ser d’uns dotze anys (1547?-1559), i la seva fama de miracler va fer incrementar enormement les visites de devots i fidels que buscaven curació dels seus mals. Es diu que hi havia dies que s’hi congregaven fins a dos mil pelegrins. Aquesta circumstància va fer que el convent anés creixent i ampliant les seves dependències amb esplèndida pedra de carreus. També va ajudar a fer créixer l’edifici el fet que els superiors de l’orde hi realitzaven els cursos provincials de Filosofia. Es van construir oficines al cor, es va fer la sagristia, la biblioteca, la cuina, el refectori, es van fer més cel·les: així el convent podria tenir els seus novicis i estudiants. Es calcula que pels volts del 1576 van marxar del convent els frares menors o observants, que van ser substituïts pels recol·lectes que buscaven llocs retirats i lluny de poblacions. En el segle XVIII la comunitat franciscana era d’uns trenta religiosos.

Les donacions també van ajudar a pagar aquestes obres. Entre elles destaca la que va fer el bisbe de Barcelona Joan Sentís, que era natural de Xerta i va morir el 1632. En el seu testament va donar al convent 700 lliures que van contribuir en gran manera en les despeses de l’ampliació conventual, i creiem que també van deure ser decisives a l’hora de sufragar les despeses de la construcció de la capella de Sant Salvador, situada a l’entrada de l’església, al costat de l’evangeli, la porta d’accés de la qual es troba al davall del cor. Va ser inaugurada el 1642, en plena Guerra dels Segadors; d’influència renaixentista, amb la cúpula i la volta cintrada, i el retaule tot daurat.

El convent dels Àngels i la seva comunitat de franciscans van viure plenament totes les escomeses bèl·liques, les quals van fer desaparèixer gran part del seu patrimoni artístic i religiós. Aquesta violència seguirà a principis del segle XIX amb la Guerra de la Independència, i posteriorment amb la Primera Guerra Carlina, que serà l’última que viuran els franciscans al convent. Els miquelets de Reus amenaçaven els frares, i aquests a la nit s’amagaven a la muntanya per por a represàlies, fins que un dia van rebre un ofici-ordre del cap polític de Tarragona ordenant-los l’abandó del convent després de tapiar-ne totes les entrades. Els religiosos havien de marxar a les seves respectives cases. Així ho van fer el 9 d’agost de 1835 els 41 religiosos que hi vivien: 16 pares, 12 coristes, 9 llecs i 4 donats, entre els quals n’hi havia tres d’Horta que van retornar al municipi dels seus domicilis familiars: Joaquim Alemany, Josep Morera i Josep Fortunyo Rel. Un cop abandonat és desamortitzat i, el 15 d’agost de 1834, comprat per Joan Bta. Fornós, advocat, i Miquel Vidal, pagès, per 30.100 rals. Aquests van començar a vendre pedres, teules, etc., fins que quan anaven a desfer l’església, una comissió amb set exclaustrats franciscans del poble al capdavant van comprar-los el 30 de novembre de 1849 el que quedava del conjunt, salvant així les peces més antigues: l’església dels Àngels i l’atri. La resta del convent va quedar fortament malmesa, quan no ensorrada, sobretot les dependències fetes pels franciscans al llarg de quasi tres-cents anys.

El pas del temps, acompanyat de la desídia de les institucions eclesiàstiques i polítiques a l’hora de facilitar-ho, els primers, i realitzar-hi inversions destinades a conservar el conjunt, els segons, van fer que el seu estat de conservació en el tercer quart del segle XX fos lamentable. Conscient del seu mal estat de conservació, i tenint present la importància arquitectònica del conjunt, la Generalitat de Catalunya, el maig del 1985, va declarar el convent dels Àngels monument historicoartístic, i el 1990 va realitzar-hi una actuació que va permetre restaurar l’església i l’atri, que eren els únics elements que es mantenien en peus.

Activitats Religioses

Pel que fa a les activitats religioses, s’hi celebren tres misses a l’any: el 18 de març, per Sant Salvador, una durant les Festes d’Abril, i el 2 d’agost per la Mare de Deu dels Àngels, titular del temple. A part d’aquestes celebracions religioses que s’han mantingut amb el pas dels temps, també n’hi havia d’altres d’intemporals en què, mitjançant rogatives i processons amb la relíquia de sant Salvador —aleshores beat—, es demanava la protecció per a les persones i també per als conreus. Així, trobem documentat que al llarg del segle XVIII n’hi havia tot un seguit de destinades, majoritàriament, a fer que s’acabessin les sequeres.

Informació per visites:

Punt d’Informació

Ecomuseu

 

Comparteix a les xarxes socials:

Si t'agrada, comparteix, gràcies: